Són les 7 de la tarda, el sol, acarona només les teulades, tarda taronjosa, tranquila, en Jan camina i de sobte, la plaça Sant Joan de Tarragona.
Li encanta, pensa que el temps s'ha aturat en aquella plaça, impassible. L'olor, la claror, les parets tot és diferent a la resta de la ciutat. Es un petit alè, entre l'extensió de la ciutat i la paret que l'envolta. Entra en un lloc diferent.
Mira la font enclavada a la muralla, s'atura. Seguiex caminant i s'asseu en un dels banquets que hi han a mà esquerra, deixant la font a l'esquena. Busca alguna cosa...
Respira tranquil, un cop assegut ha mirat la paret que li quedava a l'esquena i ho ha trobat,... un cor i dos noms resten grabats a la paret. Recorda la de hores que va estar per deixar rastre d'aquell moment, un petita navalla suissa de son pare li va servir de bolígraf. Després de 6 anys encara seguia allí. Somriu, creu que si la trobés no la reconeixeria. Eren molt nens, però li va encantar descobrir aquell indret.
Treu la polaroid i fa una foto, quan surt, la venteja per eixugar-la, i darrera escriu la data. Fa 2 anys que té aquesta càmera que va trobar en una botiga de segona mà. Des d'aleshores tots aquells indrets que li agraden els fotografia.
Enyora aquell racó sota l'arbre, mirant els petits balcons baixos, florits. Creu que algun dia haurà de venir a viure en aquesta ciutat.
Es hora d'anar cap a casa, segueix la baixada del Roser, trenca a la dreta i es perd per l'avinguda Catalunya immers amb els records del cor gravat a la paret, -com serà després de 6 anys? - Pensa. Recorda la seva cara redoneta i les dues cuetes al cap, intenta fer-se a la idea de com seria ara i de sobte, es sobresalta. Una imatge li ve al cap, un tatuatge, un suc de pinya...
- No pot ser ella era massa fina per aquestes coses..., somriu i segueix caminant.
A prop de la facultat viuen els seus tiets.
-------------------------------------------------------------------------------------------------
Són les 18.30 la classe fa mitja hora que ha acabat i es dirigeix cap a l'hotel, situat a la Rambla Nova. Passa per davant de la cafeteria de la plaça dels candaus, somriu... -Pensa que li agradaria tornar-se'l a trobar.
Arriba a l'hotel, decideix canviar-se de roba i torna a baixar. Comença a caminar, s'endinsa per un carrer estret que surt de la Rambla Nova i porta fins la Rambla Vella, puja per la baixada de la peixateria fins arribar a la plaça del rei. Allí s'atura i puja unes escales fins que veu el mar, és recolza a la barana i mira com el mar fa de manta al sol, el cobreix parcialment. El mar brilla, i els vaixells semblen ombres, escolta la botzina d'algun que altre tren.
Segueix caminant, arriba a la plaça del Fòrum i decideix prendre algun cosa, just radera del que sembla una part de muralla que deixa oberta una porta. Passa per dins, li encanta i s'asseu a la terrassa, un gossos lligats a unes cadires jugen amb els seus amos, un infant plora dins el cotxet i l'avi fuma amb pipa mentre llegeix les noticies esportives.
La Duna, com no, és demana un suc de pinya, creua les cames i repasa els apunts mentre escolta el remor de la plaça. No triga gaire, en quinze minuts ja s'ha begut el suc i es disposa a seguir una mica més, camina per davant d'una plaça monumental que li sembla de nova construcció, veu una senyal d'aparcament públic però triga un temps en trobar l'entrada. Al costat el que sembla ser un centre cultural, amb immensitat de cartells oferint activitats molt diverses als seus veïns.
Creu que una empresa de gestió cultural seria una gran inversió, al curs els hi han demanat que pensessin en noves inversions, degut la crisi a la que va abocada el país. De sobte, es deixa de cursos i s'allibera, segueix caminant i va a parar a un indret que li encanta, una petita plaça de la que no recorda el nom, busca alguna placa que l'indiqui el nom d'aquell indret, llegeix: Plaça Sant Joan"
Allí algú la va portar fa uns sis anys, no ho pot oblidar. La Duna s'asseu al mateix banc on estones abans havia estat el Jan. Ella no busca, no sap que aquella declaració d'amor persisteix gravada a la paret. A en Jan ja no li va donar temps d'ensenyar-li.
La Duna està casi segura, de què el noi de l'estació, el del tren i el de la cafeteria, és el de la titella de dit. En Jan. Però encara hi ha alguna cosa que no li cuadra, Pensa asseguda en aquell banc.
Creu que el tornarà a veure... i es calma.
-si es ell segur que ha estat aquí. Es diu a si mateixa
-------------------------------------------------------------------------------------------------
Proxim capítol: Amor d'estiu, regressió....
martes, 17 de marzo de 2009
miércoles, 4 de marzo de 2009
Capítol 5
Al walkman: "Al Respirar" de Vetusta Morla.
Estirat damunt la sorra de la platja llarga, deixa que el mar tranquil li abraçi les cames. Escolta les gabines. Li encanta.
Poc a poc deixa endur-se pels seus pensaments. De sobte una olor fresca, li recorre la ment, al seu cap un tatuatge. Uns texans. Uns ulls clars, possiblement color mel, un cabell llis castany clar. Estira la mà, sembla que els pugui tocar. Queda impressionat, de la seva pròpia retentiva.
De sobte un record l'ofega... es treu la titella de dit de la butxaca... - No podia ser... Un brot de mar li arriba per damunt dels genolls, omplint les seves cames de fins granets de sorra, que s'aferren per intentar no caure. En Jan s'aixeca, mira la granota. Creu que és l'única cosa que el fa preocupar-se. Però mai s'ha desfet d'ella.
Es posa la samarreta, recull la tovallola i la bossa, deixa el mar enrera, sense mirar-lo, no li agrada despedir-se de tot allò que tornarà a veure. Un cop va dir adeu i no va tornar...
Puja pel carrer Apodaca, al final just abans d'arribar al carrer Unió, hi ha una cafeteria, aquell racó, on de l'estatua casualment penjen alguns candaus, amb aparença de plaça, li dona molta calma. Entra i just allí un altre cop, la noia del tatuatje, del suc de pinya, dels ulls color mel, del cabell llarg i llis.
S'atura, ella està de costat, sentada al tamburet, amb les cames recolzades, a l'esglaó de la barra, la contempla. El cabell, li sembla especial, sense tocar-lo creu que pot ser com la seda, fina i tranquila. Llegeix alguna cosa, mirada interessant, no s'adonat de que ell és tant sols a dos metres, sembla que la senti respirar.
- Que vols prendre? - Li diu el cambrer
- Un tallat
La noia es gira. Al sentir algú tant a prop. En Jan:
- Hola - li estira la mà.
- Però tu em segueixes o que? - respon ofesa.
- A que ve això ara?
- Primer al bar de l'estació ara aquí. - passa pàgina del diari airosament.
- Potser hauré de pensar que ets tu la que hem segueixes a mi. Jo vinc sempre aquí, quan estic a Tarragona. - En Jan riu.
- I de que rius tu ara?
- De tu, de com t'estas posant per moments. - somriu, i la mira, li sembla preciosa i extranyament coneguda.
- Doncs a mi no em fa cap gràcia! marxo!
- Para conte! no enganxis la ràbia - de mofa.
- Estúpid!
- Preciosa!
- Que m'has dit!?! - s'emprenya i molt!
- Rabiosa! - creu que ja ho ha sentit i per això no li repeteix.
La noia marxa, camina airadament, en Jan l'observa allunyar-se, li encanta el moviment de les seves passes, tot funciona com un perfecte rellotge mecànic, cada passa que dona, el cabell es mou al mateix ritme, els braços planegen alineats perfectament amb el seu cos. Deixa un reguitzell de perfum, marcat en les entranyes d'en Jan.
La tornarà veure... ho sap...
-----------------------------------------------------------------------------------------------
A L'mp3: Tardes tristes - Tiziano Ferro
Descans del seminari que es celebra al Palau Firal i de Congressos de Tarragona, tenen mitja hora. Fa calor, es deixa la jaqueta a la seva butaca.
Tots van a un bar que hi ha prop de l'estació, ella com sempre, fuig de la multitut, vol estar concentrada. Camina, troba un indret que li sembla tranquil, curiosament una estàtua amb uns candaus.
Entra i demana, com no un suc de pinya. Agafa el diari de Tarragona i l'obre per la pàgina on està la noticia del seminari, llegeix atentament. quant de sobte.
- un tallat - la veu d'un noi, li colpeja el cap. La Duna es gira i de sobte el veu a ell. Li estira la mà.
- Hola.
Es queda parada, es posa molt nerviosa i sense pensar ni una sola paraula del que està dient li etziva:
- Però tu em segueixes o que? - creu que li notarà de seguida...
- A que ve això ara? Respon. La Duna no sap on posar-se només vol sortir d'aquí, en un moment és fixa amb els seus ulls foscos i torna:
- Primer al bar de l'estació, ara aqui. - Solta l'aire. Mira el seu somriure...
- Potser hauré de pensar que ets tu la que em segueixes a mi, jo vinc sempre quan estic a Tarragona - El veu riure i li encanta però...
- I de que rius tu ara? - es fa la ofesa molt acaloradament.
- De com t'estás posant per moments - Respon. El mira, la pell morena, les dents blanques i perfectes, ulls intrigants, llavis fins, el seu somriure... es posa més nerviosa i...
- A mi no em fa cap gràcia! marxo! - S'aixeca, observa els seus braços, els hi acarona quasi sense adonar-se'n a l'aixecar-se.
- Para conte no agafis la ràbia! - Per un moment és lamenta de que no se n'hagi adonat de que tot ha estat un escut per protegir-se i ara si amb ràbia:
- Estúpid! - Es gira i mentre camina cap a la porta...
- Preciosa! - La Duna ho ha sentit perfectament, però no s'ho vol creure. -és impossible - pensa... i per assegurar-se:
- Que m'has dit?
- Rabiosa! - Ella està segura de que no li ha dit això, tot i així marxa sense mirar enrera...
Torna cap al seminari, sap que el tornarà a veure...
Estirat damunt la sorra de la platja llarga, deixa que el mar tranquil li abraçi les cames. Escolta les gabines. Li encanta.
Poc a poc deixa endur-se pels seus pensaments. De sobte una olor fresca, li recorre la ment, al seu cap un tatuatge. Uns texans. Uns ulls clars, possiblement color mel, un cabell llis castany clar. Estira la mà, sembla que els pugui tocar. Queda impressionat, de la seva pròpia retentiva.
De sobte un record l'ofega... es treu la titella de dit de la butxaca... - No podia ser... Un brot de mar li arriba per damunt dels genolls, omplint les seves cames de fins granets de sorra, que s'aferren per intentar no caure. En Jan s'aixeca, mira la granota. Creu que és l'única cosa que el fa preocupar-se. Però mai s'ha desfet d'ella.
Es posa la samarreta, recull la tovallola i la bossa, deixa el mar enrera, sense mirar-lo, no li agrada despedir-se de tot allò que tornarà a veure. Un cop va dir adeu i no va tornar...
Puja pel carrer Apodaca, al final just abans d'arribar al carrer Unió, hi ha una cafeteria, aquell racó, on de l'estatua casualment penjen alguns candaus, amb aparença de plaça, li dona molta calma. Entra i just allí un altre cop, la noia del tatuatje, del suc de pinya, dels ulls color mel, del cabell llarg i llis.
S'atura, ella està de costat, sentada al tamburet, amb les cames recolzades, a l'esglaó de la barra, la contempla. El cabell, li sembla especial, sense tocar-lo creu que pot ser com la seda, fina i tranquila. Llegeix alguna cosa, mirada interessant, no s'adonat de que ell és tant sols a dos metres, sembla que la senti respirar.
- Que vols prendre? - Li diu el cambrer
- Un tallat
La noia es gira. Al sentir algú tant a prop. En Jan:
- Hola - li estira la mà.
- Però tu em segueixes o que? - respon ofesa.
- A que ve això ara?
- Primer al bar de l'estació ara aquí. - passa pàgina del diari airosament.
- Potser hauré de pensar que ets tu la que hem segueixes a mi. Jo vinc sempre aquí, quan estic a Tarragona. - En Jan riu.
- I de que rius tu ara?
- De tu, de com t'estas posant per moments. - somriu, i la mira, li sembla preciosa i extranyament coneguda.
- Doncs a mi no em fa cap gràcia! marxo!
- Para conte! no enganxis la ràbia - de mofa.
- Estúpid!
- Preciosa!
- Que m'has dit!?! - s'emprenya i molt!
- Rabiosa! - creu que ja ho ha sentit i per això no li repeteix.
La noia marxa, camina airadament, en Jan l'observa allunyar-se, li encanta el moviment de les seves passes, tot funciona com un perfecte rellotge mecànic, cada passa que dona, el cabell es mou al mateix ritme, els braços planegen alineats perfectament amb el seu cos. Deixa un reguitzell de perfum, marcat en les entranyes d'en Jan.
La tornarà veure... ho sap...
-----------------------------------------------------------------------------------------------
A L'mp3: Tardes tristes - Tiziano Ferro
Descans del seminari que es celebra al Palau Firal i de Congressos de Tarragona, tenen mitja hora. Fa calor, es deixa la jaqueta a la seva butaca.
Tots van a un bar que hi ha prop de l'estació, ella com sempre, fuig de la multitut, vol estar concentrada. Camina, troba un indret que li sembla tranquil, curiosament una estàtua amb uns candaus.
Entra i demana, com no un suc de pinya. Agafa el diari de Tarragona i l'obre per la pàgina on està la noticia del seminari, llegeix atentament. quant de sobte.
- un tallat - la veu d'un noi, li colpeja el cap. La Duna es gira i de sobte el veu a ell. Li estira la mà.
- Hola.
Es queda parada, es posa molt nerviosa i sense pensar ni una sola paraula del que està dient li etziva:
- Però tu em segueixes o que? - creu que li notarà de seguida...
- A que ve això ara? Respon. La Duna no sap on posar-se només vol sortir d'aquí, en un moment és fixa amb els seus ulls foscos i torna:
- Primer al bar de l'estació, ara aqui. - Solta l'aire. Mira el seu somriure...
- Potser hauré de pensar que ets tu la que em segueixes a mi, jo vinc sempre quan estic a Tarragona - El veu riure i li encanta però...
- I de que rius tu ara? - es fa la ofesa molt acaloradament.
- De com t'estás posant per moments - Respon. El mira, la pell morena, les dents blanques i perfectes, ulls intrigants, llavis fins, el seu somriure... es posa més nerviosa i...
- A mi no em fa cap gràcia! marxo! - S'aixeca, observa els seus braços, els hi acarona quasi sense adonar-se'n a l'aixecar-se.
- Para conte no agafis la ràbia! - Per un moment és lamenta de que no se n'hagi adonat de que tot ha estat un escut per protegir-se i ara si amb ràbia:
- Estúpid! - Es gira i mentre camina cap a la porta...
- Preciosa! - La Duna ho ha sentit perfectament, però no s'ho vol creure. -és impossible - pensa... i per assegurar-se:
- Que m'has dit?
- Rabiosa! - Ella està segura de que no li ha dit això, tot i així marxa sense mirar enrera...
Torna cap al seminari, sap que el tornarà a veure...
martes, 3 de marzo de 2009
Capítol 4
El tren està aturat a l'andana nº1 de l'estació Lleida-Pirineus, reposa tens, com esperant sortir disparat per arribar al seu destí. En Jan porta la bossa anclada a l'espatlla dreta, davant seu la noia del suc de pinya.
S'obren les portes del tren, entra primer la noia, el Jan va radera, deixa la bossa a l'entrada i torna a mirar el bitllet: vagó 2 seient 14A - al costat de la finestra, fàntàstic - diu en veu alta. Troba el seu lloc i s'asseu dos seients per darrera de la noia.
Al costat de'n Jan es senten veus, un pare i una mare discuteixen sobre on asseuran al seu fill de 5 anys, en Jan s'aixeca i els hi diu que pot seure al seu costat. En Jan treu una titella de dit que sempre porta al damunt, és un granota, li ensenya al vailet i aquest s'asseu de bon grat al costat. Els pares somriuen complaents i seuen just radera del Jan i del seu fill.
- Has intentat mai contar tots els arbres que és veuen quan vas tant de pressa?
- En Carles - que així es diu el vailet - respon que no.
En Jan se l'asseu a la falda i just en aquell instant arrenca el tren. L'infant tot intrigat va contant, com veu que li és impossible, s'enfada tímidament. En Jan esclafa a riure:
- Carles, si no pots contarles totes mira la teva cara reflexada a la finestra - s'ajuda de la granota per ensenyar-li on ha de mirar.
En Carles torna a contar els arbres, aquest cop al veure la seva pròpia cara reflexada al vidre comença a riure sense parar. Li fa gràcia veure's concentrat, amb les celles arrugades i movent els llàvis ràpidament.
La titella li diu a en Carles:
- Quan hi ha alguna cosa que no puguis fer, riu! t'ho pasaràs millor.
- Si senyor Granota.
Mira a en Jan i s'intercanvien un somriure de complicitat i segueixen contant arbres.
Els pares al redera, miren amb ulls tendres, aquell jove sense saber-ho li havia ensenyat una lliçó molt important.
El tren vola, deixant enrera Montblanc...
------------------------------------------------------------------------------------
Arrosega la maleta fins l'andana nº1, mira el rellotge i canvia la cançó de l'mp3: Run de Snow Patrol.
S'obren les portes, el noi de la cafeteria la deixa passar. Reposa la maleta i escolta algú radera seu que diu: Vagó 2 Seient 14 A. - Buf! Estic de sort -pensa ella - jo estic dos seients per davant. Tímidament creua els dits per a que no se li segui ningú al costat. S'asseu.
Mira per la finestra, es posa les ulleres de sol al cap a mode de cinta pel cabell, es veu reflexada.
- Aquell penjoll - pensa ella.
El tren arrenca, treu el folletó del seminari i se'l fulleja.
Tot i dur l'mp3 escolta riure, és un nen que riu sense parar. Ella, curiosa, es gira. I veu al noi de la cafeteria jugant amb un nen d'uns 4 o 5 anys. I de sobte, el cor li dona un bot, com si li haguessin picat amb un martell. Comprova que no hagi estat un sotrac del tren i torna a mirar. I ho veu, allí està. Aquella titella de dit... No pot ser.
Revisa tots i cadascun dels seus records, casualment a l'mp3 Don't Panic de Coldplay. Pensa i pensa i de sobte es para: - no, no pot ser hi han milions de granotes com aquesta.
És calma, torna a mirar el díptic i per primer cop en molt de temps, és gira i observa com el noi i el nen rient conten alguna cosa. S'hi fixa, cabell castany, ondulat, de pell fosca, com l'argila mullada, una camisa negra, amb dos botons oberts pel coll.
De sobte, apunts de la universitat, granotes i un penjoll d'anell recorren la seva ment, s'asseu, es frega els ulls, txoca contra la realitat. El díptic és a terra, l'agafa, al seu mp3: Ash - Polaris. Torna a posar-se les ulleres de sol i mira per la finestra al no res.
El tren vola, deixant montblanc enradera....
S'obren les portes del tren, entra primer la noia, el Jan va radera, deixa la bossa a l'entrada i torna a mirar el bitllet: vagó 2 seient 14A - al costat de la finestra, fàntàstic - diu en veu alta. Troba el seu lloc i s'asseu dos seients per darrera de la noia.
Al costat de'n Jan es senten veus, un pare i una mare discuteixen sobre on asseuran al seu fill de 5 anys, en Jan s'aixeca i els hi diu que pot seure al seu costat. En Jan treu una titella de dit que sempre porta al damunt, és un granota, li ensenya al vailet i aquest s'asseu de bon grat al costat. Els pares somriuen complaents i seuen just radera del Jan i del seu fill.
- Has intentat mai contar tots els arbres que és veuen quan vas tant de pressa?
- En Carles - que així es diu el vailet - respon que no.
En Jan se l'asseu a la falda i just en aquell instant arrenca el tren. L'infant tot intrigat va contant, com veu que li és impossible, s'enfada tímidament. En Jan esclafa a riure:
- Carles, si no pots contarles totes mira la teva cara reflexada a la finestra - s'ajuda de la granota per ensenyar-li on ha de mirar.
En Carles torna a contar els arbres, aquest cop al veure la seva pròpia cara reflexada al vidre comença a riure sense parar. Li fa gràcia veure's concentrat, amb les celles arrugades i movent els llàvis ràpidament.
La titella li diu a en Carles:
- Quan hi ha alguna cosa que no puguis fer, riu! t'ho pasaràs millor.
- Si senyor Granota.
Mira a en Jan i s'intercanvien un somriure de complicitat i segueixen contant arbres.
Els pares al redera, miren amb ulls tendres, aquell jove sense saber-ho li havia ensenyat una lliçó molt important.
El tren vola, deixant enrera Montblanc...
------------------------------------------------------------------------------------
Arrosega la maleta fins l'andana nº1, mira el rellotge i canvia la cançó de l'mp3: Run de Snow Patrol.
S'obren les portes, el noi de la cafeteria la deixa passar. Reposa la maleta i escolta algú radera seu que diu: Vagó 2 Seient 14 A. - Buf! Estic de sort -pensa ella - jo estic dos seients per davant. Tímidament creua els dits per a que no se li segui ningú al costat. S'asseu.
Mira per la finestra, es posa les ulleres de sol al cap a mode de cinta pel cabell, es veu reflexada.
- Aquell penjoll - pensa ella.
El tren arrenca, treu el folletó del seminari i se'l fulleja.
Tot i dur l'mp3 escolta riure, és un nen que riu sense parar. Ella, curiosa, es gira. I veu al noi de la cafeteria jugant amb un nen d'uns 4 o 5 anys. I de sobte, el cor li dona un bot, com si li haguessin picat amb un martell. Comprova que no hagi estat un sotrac del tren i torna a mirar. I ho veu, allí està. Aquella titella de dit... No pot ser.
Revisa tots i cadascun dels seus records, casualment a l'mp3 Don't Panic de Coldplay. Pensa i pensa i de sobte es para: - no, no pot ser hi han milions de granotes com aquesta.
És calma, torna a mirar el díptic i per primer cop en molt de temps, és gira i observa com el noi i el nen rient conten alguna cosa. S'hi fixa, cabell castany, ondulat, de pell fosca, com l'argila mullada, una camisa negra, amb dos botons oberts pel coll.
De sobte, apunts de la universitat, granotes i un penjoll d'anell recorren la seva ment, s'asseu, es frega els ulls, txoca contra la realitat. El díptic és a terra, l'agafa, al seu mp3: Ash - Polaris. Torna a posar-se les ulleres de sol i mira per la finestra al no res.
El tren vola, deixant montblanc enradera....
lunes, 2 de marzo de 2009
Capítol 3
Es dissabte:
- Ja tinc la bossa feta; banyador, tovallola, els texans descolorits, la camisa negra, - amb una "J" brodada a la butxaca dreta sobre el pit - les bambes blanques, dos jocs de roba interior i sobretot el meu walkman. -A en Jan li encanta gravar-se les cançons en cintes de casset.
Es posa la jaqueta de cuir, el bitllet del tren a la butxaca esquerra, el walkman a la dreta, fent sortir els cascs fins a les orelles. Li dona al Play: Sona , grabat d'una emisora nacional, I'm yours de Jason Marz.
Li dona un petó dolç a la seva mare, despentina al seu pare i li dona una calurosa abraçada. Agafa les claus i surt cap a l'estació. Són les set del matí, el sol brilla timidament sobre la Rambla Ferran. La prensa xiula degut a la fina brisa que l'acarona, en Ramón es al quiosc arreglant les últimes revistes. En Jan passa pel seu costat li dona un cop amistós a l'espatlla, que ell correspon amb un somriure agraït.
Arriba a l'estació, observa el panell, encara queden quinze minuts. Aniré a fer un tallat i de pas saludaré la Magdalena - pensa -. S'atansa a la barra, agafa el diari i mentre el repasa, algú s'asseu al costat. Un perfum agradable i fresc, com un brot de mar, li fa aixecar la vista.
Una noia, demana un suc de pinya, se'l mira li dona l'esquena i mentre s'aixeca una mica del tamburet per agafar una "canyeta" en Jan no pot evitar veure el tatuatje que sobresurt per damunt del pantaló de la noia. Aquesta es torna a seure i just una dècima de segon abans que en Jan baixi la vista la noia es gira. L'ha vist, segur. - pensa ell...
-----------------------------------------------------------------------------------------
Sóna el despertador, una mà fina i llisa com un mirall, sobresurt d'entre els llençols per apagar-lo. És la Duna i són les 6 del matí.
Ella ja té la maleta feta, uns texans amb dues papallones a la natja esquerra, uns pantalons llissos blancs, un top taronja amb unes palmeres al fons, emulant una ficiticia posta de sol, una jaqueta fina de punt, unes botes negres just per damunt del turmells i unes sabates de color blanc amb un llaç tímid de color blau trencat. Roba interior, samarretes de diferents colors, tovallola i un necesser.
Obre el calaix, busca en ell i en treu l'mp3, de sobte sent caure alguna cosa. Agafa l'mp3 el deixa damunt del llit i mira sota la calaixera, veu un penjoll, una anella reposa abraçada sobre un cordó negre, el mira. Sospira...
- Quant de temps, perquè? no ho entendré mai... - a la Duna se li escor una llàgrima, que li para als llavis. S'eixuga ràpid i guarda l'anella al calaix, no té temps per pensar en allò ni en cap altra història, ara toca anar de seminari.
- A més jo vull ser directora i no puc perdre el temps en això. I s'empassa les seves pròpies paràules, plenes d'agulles de cap.
Es posa una jaqueta fina de tres - quarts, es ruixa finament el coll amb dos cops de perfum, agafa les claus i xiuxiueja un adeu, dins la casa tothom dorm.
Es posa les ulleres negres que li cobreixen mitja cara, deixa que el vent acaroni el seu llarg cabell i mentre arrosega la maleta Príncep de Viana direcció l'estació escolta Yesterday del grup 30 seconds to mars.
Arriba a l'estació queden 10 minuts i pensa; - tinc temps d'un suc de pinya. Arriba a la barra, un noi esta assegut al seu costat, demana un suc de pinya, s'aixeca per estirar la mà al pot de les "canyetes" - a la Duna li encanta veure el suc amb canyeta - i es gira, veu al noi que baixa la vista directament al diari local que està llegint.
La Duna xucla i pensa... - tots són iguals...
- Ja tinc la bossa feta; banyador, tovallola, els texans descolorits, la camisa negra, - amb una "J" brodada a la butxaca dreta sobre el pit - les bambes blanques, dos jocs de roba interior i sobretot el meu walkman. -A en Jan li encanta gravar-se les cançons en cintes de casset.
Es posa la jaqueta de cuir, el bitllet del tren a la butxaca esquerra, el walkman a la dreta, fent sortir els cascs fins a les orelles. Li dona al Play: Sona , grabat d'una emisora nacional, I'm yours de Jason Marz.
Li dona un petó dolç a la seva mare, despentina al seu pare i li dona una calurosa abraçada. Agafa les claus i surt cap a l'estació. Són les set del matí, el sol brilla timidament sobre la Rambla Ferran. La prensa xiula degut a la fina brisa que l'acarona, en Ramón es al quiosc arreglant les últimes revistes. En Jan passa pel seu costat li dona un cop amistós a l'espatlla, que ell correspon amb un somriure agraït.
Arriba a l'estació, observa el panell, encara queden quinze minuts. Aniré a fer un tallat i de pas saludaré la Magdalena - pensa -. S'atansa a la barra, agafa el diari i mentre el repasa, algú s'asseu al costat. Un perfum agradable i fresc, com un brot de mar, li fa aixecar la vista.
Una noia, demana un suc de pinya, se'l mira li dona l'esquena i mentre s'aixeca una mica del tamburet per agafar una "canyeta" en Jan no pot evitar veure el tatuatje que sobresurt per damunt del pantaló de la noia. Aquesta es torna a seure i just una dècima de segon abans que en Jan baixi la vista la noia es gira. L'ha vist, segur. - pensa ell...
-----------------------------------------------------------------------------------------
Sóna el despertador, una mà fina i llisa com un mirall, sobresurt d'entre els llençols per apagar-lo. És la Duna i són les 6 del matí.
Ella ja té la maleta feta, uns texans amb dues papallones a la natja esquerra, uns pantalons llissos blancs, un top taronja amb unes palmeres al fons, emulant una ficiticia posta de sol, una jaqueta fina de punt, unes botes negres just per damunt del turmells i unes sabates de color blanc amb un llaç tímid de color blau trencat. Roba interior, samarretes de diferents colors, tovallola i un necesser.
Obre el calaix, busca en ell i en treu l'mp3, de sobte sent caure alguna cosa. Agafa l'mp3 el deixa damunt del llit i mira sota la calaixera, veu un penjoll, una anella reposa abraçada sobre un cordó negre, el mira. Sospira...
- Quant de temps, perquè? no ho entendré mai... - a la Duna se li escor una llàgrima, que li para als llavis. S'eixuga ràpid i guarda l'anella al calaix, no té temps per pensar en allò ni en cap altra història, ara toca anar de seminari.
- A més jo vull ser directora i no puc perdre el temps en això. I s'empassa les seves pròpies paràules, plenes d'agulles de cap.
Es posa una jaqueta fina de tres - quarts, es ruixa finament el coll amb dos cops de perfum, agafa les claus i xiuxiueja un adeu, dins la casa tothom dorm.
Es posa les ulleres negres que li cobreixen mitja cara, deixa que el vent acaroni el seu llarg cabell i mentre arrosega la maleta Príncep de Viana direcció l'estació escolta Yesterday del grup 30 seconds to mars.
Arriba a l'estació queden 10 minuts i pensa; - tinc temps d'un suc de pinya. Arriba a la barra, un noi esta assegut al seu costat, demana un suc de pinya, s'aixeca per estirar la mà al pot de les "canyetes" - a la Duna li encanta veure el suc amb canyeta - i es gira, veu al noi que baixa la vista directament al diari local que està llegint.
La Duna xucla i pensa... - tots són iguals...
domingo, 1 de marzo de 2009
Capítol 2
- Jan hauries d'anar a veure els teus tiets a Tarragona - diu la mare.En Jan com sempre amb el seu descans cerebral respon: -doncs si, aquest cap de setmana ja hi aniré, a més m'enduré el banyador que el temps ja acompanya per capbussar-se-.
I continua pensant, aquest cop en les estones que es passarà vora la mar. Com li agrada escoltar la seva remor i jugar amb les ones...
Avui un pensament ha recorregut inusualment la ment de Jan, ha de trobar feina. Per primera vegada un cop ha acabat els seus estudis de formació professional, es planteja buscar una feina estable. Fins ara ha estat ajudant els estius a son pare i de cambrer en algun pub de la ciutat. Però no enten, el perquè ara.- Bé és estiu ja veurem quan acabi...
Camí de l'estació per comprar el bitllet de tren, pensa que té ganes de canviar de lloc de viure, de provar un lloc nou, de començar de zero, però no enten el perquè d'aquesta sensació si està tant bé a la seva ciutat. En el fons ho sap i tant que ho sap.
Li encanta la gent que passa per l'estació, on aniràn? d'on vindran? serà feina, amor, una fugida? li encanta intentar descobrir el que cadascú pensa. El personal de seguretat és fora, fent una cigarreta, passa per la vora, els saluda amb un bon dia calurós i s'atansa a la finestreta.
Rera el vidre, una dona d'uns 40 anys d'ulls tristos, de rostre caigut, de llavis tallats i amb posat descuidat l'atén:
- Què voldires?- Un bitllet d'anada i tornada per a Tarragona.
- Aqui tens són 15,40 euros.- En Jan li abona la quantitat i recull els bitllets, i li diu:
- Sap que té uns ulls molt bonics per a que estiguin tant decaiguts?
La dona perplexa no sap on posar-se, fa temps que ni el seu marit ni els seus fills li diuen cap cosa bonica, només l'esperen per a que faci el sopar i a dormir. M'entre veu a en Jan marxar, ella creu que a partir de demà s'arreglarà més i li deixarà un post-it al seu marit per a que li prepari el sopar, ja que ell sempre arriba primer a casa.
En Jan sense saber-ho i sense adonar-se'n deixa sempre un petit record a totes aquelles persones que passen pel seu costat. Torna cap a casa, plou, li encanta que les gotes el mullin, no corre, ni s'aixopluga, ho disfruta.
-------------------------------------------------------------------------------------------------
La Duna, està capficada en un seminari sobre direcció d'empreses que és realitza a Tarragona aquest cap de setmana. Hi hauràn directors de grans multinacionals, desvetllant des de la base com s'organitza una macroempresa.
- Pare aquest cap de setmana vaig a Tarragona, - i li ensenya el díptic del seminari.El Pare orgullós, accepta de bon grat aquest viatge, pensa que la seva filla és millor que cap altra. I es clar és obra seva i de sa mare com no hauria de ser així... - i orgullós xucla la pipa que el seu pare, l'àvi de la Duna,li va regalar i queda fascinat amb tot el que l'envolta.
La Duna s'arregla, i surt camí de l'estació, no li agraden els llocs amb tanta gent, se sent observada com si la despullessin constantment, però bé porta el seu mp3. Arriba a les escales de l'estació i veu al personal de seguretat fumant, ella pensa que si estiguessin dins farien millor feina. Segueix amb el seu mp3 ara sona: Wonderwall d'Oasis.
Arriba a la finestreta, l'atén una dona d'uns 40 anys, la Duna pensa que per atendre a la gent s'hauria de tenir millor presència. Li demana els btllets cap a Tarragona, li paga i marxa.
Surt de l'estació, plou. La Duna es fastigueja no porta paraigües i s'aixopluga sota un balcó per esperar l'autobús. Mentre espera, veu algú caminant lentament sota la pluja sense paraigues i xiuxiuejant algun tipus de cançó. Creu que no està bé del cap, però com se li acut anar així amb la que està caïent!
Arriva l'autobús, a la Duna se li ha espatllat el pentinat, posa morros i torna cap a casa.
...to be continued...
I continua pensant, aquest cop en les estones que es passarà vora la mar. Com li agrada escoltar la seva remor i jugar amb les ones...
Avui un pensament ha recorregut inusualment la ment de Jan, ha de trobar feina. Per primera vegada un cop ha acabat els seus estudis de formació professional, es planteja buscar una feina estable. Fins ara ha estat ajudant els estius a son pare i de cambrer en algun pub de la ciutat. Però no enten, el perquè ara.- Bé és estiu ja veurem quan acabi...
Camí de l'estació per comprar el bitllet de tren, pensa que té ganes de canviar de lloc de viure, de provar un lloc nou, de començar de zero, però no enten el perquè d'aquesta sensació si està tant bé a la seva ciutat. En el fons ho sap i tant que ho sap.
Li encanta la gent que passa per l'estació, on aniràn? d'on vindran? serà feina, amor, una fugida? li encanta intentar descobrir el que cadascú pensa. El personal de seguretat és fora, fent una cigarreta, passa per la vora, els saluda amb un bon dia calurós i s'atansa a la finestreta.
Rera el vidre, una dona d'uns 40 anys d'ulls tristos, de rostre caigut, de llavis tallats i amb posat descuidat l'atén:
- Què voldires?- Un bitllet d'anada i tornada per a Tarragona.
- Aqui tens són 15,40 euros.- En Jan li abona la quantitat i recull els bitllets, i li diu:
- Sap que té uns ulls molt bonics per a que estiguin tant decaiguts?
La dona perplexa no sap on posar-se, fa temps que ni el seu marit ni els seus fills li diuen cap cosa bonica, només l'esperen per a que faci el sopar i a dormir. M'entre veu a en Jan marxar, ella creu que a partir de demà s'arreglarà més i li deixarà un post-it al seu marit per a que li prepari el sopar, ja que ell sempre arriba primer a casa.
En Jan sense saber-ho i sense adonar-se'n deixa sempre un petit record a totes aquelles persones que passen pel seu costat. Torna cap a casa, plou, li encanta que les gotes el mullin, no corre, ni s'aixopluga, ho disfruta.
-------------------------------------------------------------------------------------------------
La Duna, està capficada en un seminari sobre direcció d'empreses que és realitza a Tarragona aquest cap de setmana. Hi hauràn directors de grans multinacionals, desvetllant des de la base com s'organitza una macroempresa.
- Pare aquest cap de setmana vaig a Tarragona, - i li ensenya el díptic del seminari.El Pare orgullós, accepta de bon grat aquest viatge, pensa que la seva filla és millor que cap altra. I es clar és obra seva i de sa mare com no hauria de ser així... - i orgullós xucla la pipa que el seu pare, l'àvi de la Duna,li va regalar i queda fascinat amb tot el que l'envolta.
La Duna s'arregla, i surt camí de l'estació, no li agraden els llocs amb tanta gent, se sent observada com si la despullessin constantment, però bé porta el seu mp3. Arriba a les escales de l'estació i veu al personal de seguretat fumant, ella pensa que si estiguessin dins farien millor feina. Segueix amb el seu mp3 ara sona: Wonderwall d'Oasis.
Arriba a la finestreta, l'atén una dona d'uns 40 anys, la Duna pensa que per atendre a la gent s'hauria de tenir millor presència. Li demana els btllets cap a Tarragona, li paga i marxa.
Surt de l'estació, plou. La Duna es fastigueja no porta paraigües i s'aixopluga sota un balcó per esperar l'autobús. Mentre espera, veu algú caminant lentament sota la pluja sense paraigues i xiuxiuejant algun tipus de cançó. Creu que no està bé del cap, però com se li acut anar així amb la que està caïent!
Arriva l'autobús, a la Duna se li ha espatllat el pentinat, posa morros i torna cap a casa.
...to be continued...
Paper mullat (Capítol 1)
El seu nom és Jan, li encanta mossegar-se les ungles, dur el cabell destartalat i somriure de les coses més inversemblants i possiblement ridícules. Té 20 anys. No li importa el que va fer ahir ni el que farà demà, només ara, cada pas, cada racó i cada acció les gaudeix com l'última de totes.
Prové d'una família de classe mitja, de mare cuinera i pare llauner, fills d'immigrants andalusos a la recerca de millor qualitat de vida. A en Jan sempre li encantàven les històries dels sus àvis. I de petit sempre els hi demanava, juntament amb una llesca de pa, vi i sucre, que li expliquèssin totes les aventures, per arribar fins a Catalunya.
En Jan es agradable, li encanta passar estones mortes sense fer res, ell ho considera descans cerebral, gaudeix quedant-se bocabadat veient qualssevol cosa, sense pensar en res, ni preocupar-se de res. A més es feliç amb els seus amics, s'hi passava hores xerrant, fent de mocador per alguna ruptura amorosa, rient, explicant històries inversemblants,... Pot estar-se més de 4 hores en un bar i consumir només una cervessa.
El coneixen a tot arreu però per ell és com si sempre fos la primera vegada, amb la mateixa ilusió i alegria d'un retrobament després de molts anys. A casa seva sovint era l'aixopluc dels seus pares. Els papers s'havien invertit, la capacitat del Jan per treure-li ferro a tots i cadascun dels problemes va fer que fins i tot els seus pares veiessin en ell una possible solució en les dificultats del dia a dia.
En Jan sempre deia el mateix, fos quin fos el motiu, la força que malgastes en capficar-te és tanta que si la utilitzeissis per solucionar-ho ja n'hauries sortit. Però el mateix Jan, no sap la de vegades que s'haurà d'engolir aquestes paraules...
-------------------------------------------------------------------------------------------------
Ella es diu Duna, li encanta tenir-ho tot sota control, preocupar-se per cadascuna de les coses que l'envolten, es capficada i ordenada i no li agrada malgastar el temps. Li encanta anar conjuntada, ben pentinada però poc maquillada, té 21 anys i prové d'una família ben situada.
De mare funcionària de l'administració local i pare metge, els seus àvis posseixen terres i pisos a gairebé tota Catalunya. a la Duna no li agrada la ostentació, per tant no escolta les històries dels avis, transaccions econòmiques, compra i venta, etc. I és refugia sovint en el seu mp3 escoltant una i altra vegada les seves cançons favorites.
De vegades creu que hauria de fer una bogeria per trencar la monotonia, però de seguida s'ho empassa quan veu els apunts de la universitat, aquest és el seu últim any d'administració i direcció d'empreses, ja tindrà temps de fer bogeries.
A la Duna no li importen massa els problemes dels altres, ho focalitza tot en els seus estudis i en la seva pròpia vida, sempre diu que la gent perd massa el temps explicant coses que no tenen sentit. Viu la vida amb un objectiu molt clar, ser directora d'una gran multinacional.
El que la Duna no sap, es que ben aviat perdrà el control de la situació...
*****Continuarà****
Prové d'una família de classe mitja, de mare cuinera i pare llauner, fills d'immigrants andalusos a la recerca de millor qualitat de vida. A en Jan sempre li encantàven les històries dels sus àvis. I de petit sempre els hi demanava, juntament amb una llesca de pa, vi i sucre, que li expliquèssin totes les aventures, per arribar fins a Catalunya.
En Jan es agradable, li encanta passar estones mortes sense fer res, ell ho considera descans cerebral, gaudeix quedant-se bocabadat veient qualssevol cosa, sense pensar en res, ni preocupar-se de res. A més es feliç amb els seus amics, s'hi passava hores xerrant, fent de mocador per alguna ruptura amorosa, rient, explicant històries inversemblants,... Pot estar-se més de 4 hores en un bar i consumir només una cervessa.
El coneixen a tot arreu però per ell és com si sempre fos la primera vegada, amb la mateixa ilusió i alegria d'un retrobament després de molts anys. A casa seva sovint era l'aixopluc dels seus pares. Els papers s'havien invertit, la capacitat del Jan per treure-li ferro a tots i cadascun dels problemes va fer que fins i tot els seus pares veiessin en ell una possible solució en les dificultats del dia a dia.
En Jan sempre deia el mateix, fos quin fos el motiu, la força que malgastes en capficar-te és tanta que si la utilitzeissis per solucionar-ho ja n'hauries sortit. Però el mateix Jan, no sap la de vegades que s'haurà d'engolir aquestes paraules...
-------------------------------------------------------------------------------------------------
Ella es diu Duna, li encanta tenir-ho tot sota control, preocupar-se per cadascuna de les coses que l'envolten, es capficada i ordenada i no li agrada malgastar el temps. Li encanta anar conjuntada, ben pentinada però poc maquillada, té 21 anys i prové d'una família ben situada.
De mare funcionària de l'administració local i pare metge, els seus àvis posseixen terres i pisos a gairebé tota Catalunya. a la Duna no li agrada la ostentació, per tant no escolta les històries dels avis, transaccions econòmiques, compra i venta, etc. I és refugia sovint en el seu mp3 escoltant una i altra vegada les seves cançons favorites.
De vegades creu que hauria de fer una bogeria per trencar la monotonia, però de seguida s'ho empassa quan veu els apunts de la universitat, aquest és el seu últim any d'administració i direcció d'empreses, ja tindrà temps de fer bogeries.
A la Duna no li importen massa els problemes dels altres, ho focalitza tot en els seus estudis i en la seva pròpia vida, sempre diu que la gent perd massa el temps explicant coses que no tenen sentit. Viu la vida amb un objectiu molt clar, ser directora d'una gran multinacional.
El que la Duna no sap, es que ben aviat perdrà el control de la situació...
*****Continuarà****
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
Entradas
