Capítol 5

Al walkman: "Al Respirar" de Vetusta Morla.

Estirat damunt la sorra de la platja llarga, deixa que el mar tranquil li abraçi les cames. Escolta les gabines. Li encanta.

Poc a poc deixa endur-se pels seus pensaments. De sobte una olor fresca, li recorre la ment, al seu cap un tatuatge. Uns texans. Uns ulls clars, possiblement color mel, un cabell llis castany clar. Estira la mà, sembla que els pugui tocar. Queda impressionat, de la seva pròpia retentiva.

De sobte un record l'ofega... es treu la titella de dit de la butxaca... - No podia ser... Un brot de mar li arriba per damunt dels genolls, omplint les seves cames de fins granets de sorra, que s'aferren per intentar no caure. En Jan s'aixeca, mira la granota. Creu que és l'única cosa que el fa preocupar-se. Però mai s'ha desfet d'ella.

Es posa la samarreta, recull la tovallola i la bossa, deixa el mar enrera, sense mirar-lo, no li agrada despedir-se de tot allò que tornarà a veure. Un cop va dir adeu i no va tornar...

Puja pel carrer Apodaca, al final just abans d'arribar al carrer Unió, hi ha una cafeteria, aquell racó, on de l'estatua casualment penjen alguns candaus, amb aparença de plaça, li dona molta calma. Entra i just allí un altre cop, la noia del tatuatje, del suc de pinya, dels ulls color mel, del cabell llarg i llis.

S'atura, ella està de costat, sentada al tamburet, amb les cames recolzades, a l'esglaó de la barra, la contempla. El cabell, li sembla especial, sense tocar-lo creu que pot ser com la seda, fina i tranquila. Llegeix alguna cosa, mirada interessant, no s'adonat de que ell és tant sols a dos metres, sembla que la senti respirar.

- Que vols prendre? - Li diu el cambrer
- Un tallat

La noia es gira. Al sentir algú tant a prop. En Jan:

- Hola - li estira la mà.
- Però tu em segueixes o que? - respon ofesa.
- A que ve això ara?
- Primer al bar de l'estació ara aquí. - passa pàgina del diari airosament.
- Potser hauré de pensar que ets tu la que hem segueixes a mi. Jo vinc sempre aquí, quan estic a Tarragona. - En Jan riu.
- I de que rius tu ara?
- De tu, de com t'estas posant per moments. - somriu, i la mira, li sembla preciosa i extranyament coneguda.
- Doncs a mi no em fa cap gràcia! marxo!
- Para conte! no enganxis la ràbia - de mofa.
- Estúpid!
- Preciosa!
- Que m'has dit!?! - s'emprenya i molt!
- Rabiosa! - creu que ja ho ha sentit i per això no li repeteix.

La noia marxa, camina airadament, en Jan l'observa allunyar-se, li encanta el moviment de les seves passes, tot funciona com un perfecte rellotge mecànic, cada passa que dona, el cabell es mou al mateix ritme, els braços planegen alineats perfectament amb el seu cos. Deixa un reguitzell de perfum, marcat en les entranyes d'en Jan.

La tornarà veure... ho sap...

-----------------------------------------------------------------------------------------------

A L'mp3: Tardes tristes - Tiziano Ferro

Descans del seminari que es celebra al Palau Firal i de Congressos de Tarragona, tenen mitja hora. Fa calor, es deixa la jaqueta a la seva butaca.

Tots van a un bar que hi ha prop de l'estació, ella com sempre, fuig de la multitut, vol estar concentrada. Camina, troba un indret que li sembla tranquil, curiosament una estàtua amb uns candaus.

Entra i demana, com no un suc de pinya. Agafa el diari de Tarragona i l'obre per la pàgina on està la noticia del seminari, llegeix atentament. quant de sobte.

- un tallat - la veu d'un noi, li colpeja el cap. La Duna es gira i de sobte el veu a ell. Li estira la mà.

- Hola.
Es queda parada, es posa molt nerviosa i sense pensar ni una sola paraula del que està dient li etziva:
- Però tu em segueixes o que? - creu que li notarà de seguida...
- A que ve això ara? Respon. La Duna no sap on posar-se només vol sortir d'aquí, en un moment és fixa amb els seus ulls foscos i torna:
- Primer al bar de l'estació, ara aqui. - Solta l'aire. Mira el seu somriure...
- Potser hauré de pensar que ets tu la que em segueixes a mi, jo vinc sempre quan estic a Tarragona - El veu riure i li encanta però...
- I de que rius tu ara? - es fa la ofesa molt acaloradament.
- De com t'estás posant per moments - Respon. El mira, la pell morena, les dents blanques i perfectes, ulls intrigants, llavis fins, el seu somriure... es posa més nerviosa i...
- A mi no em fa cap gràcia! marxo! - S'aixeca, observa els seus braços, els hi acarona quasi sense adonar-se'n a l'aixecar-se.
- Para conte no agafis la ràbia! - Per un moment és lamenta de que no se n'hagi adonat de que tot ha estat un escut per protegir-se i ara si amb ràbia:
- Estúpid! - Es gira i mentre camina cap a la porta...
- Preciosa! - La Duna ho ha sentit perfectament, però no s'ho vol creure. -és impossible - pensa... i per assegurar-se:
- Que m'has dit?
- Rabiosa! - Ella està segura de que no li ha dit això, tot i així marxa sense mirar enrera...

Torna cap al seminari, sap que el tornarà a veure...