Capítol 6

Són les 7 de la tarda, el sol, acarona només les teulades, tarda taronjosa, tranquila, en Jan camina i de sobte, la plaça Sant Joan de Tarragona.

Li encanta, pensa que el temps s'ha aturat en aquella plaça, impassible. L'olor, la claror, les parets tot és diferent a la resta de la ciutat. Es un petit alè, entre l'extensió de la ciutat i la paret que l'envolta. Entra en un lloc diferent.

Mira la font enclavada a la muralla, s'atura. Seguiex caminant i s'asseu en un dels banquets que hi han a mà esquerra, deixant la font a l'esquena. Busca alguna cosa...

Respira tranquil, un cop assegut ha mirat la paret que li quedava a l'esquena i ho ha trobat,... un cor i dos noms resten grabats a la paret. Recorda la de hores que va estar per deixar rastre d'aquell moment, un petita navalla suissa de son pare li va servir de bolígraf. Després de 6 anys encara seguia allí. Somriu, creu que si la trobés no la reconeixeria. Eren molt nens, però li va encantar descobrir aquell indret.

Treu la polaroid i fa una foto, quan surt, la venteja per eixugar-la, i darrera escriu la data. Fa 2 anys que té aquesta càmera que va trobar en una botiga de segona mà. Des d'aleshores tots aquells indrets que li agraden els fotografia.

Enyora aquell racó sota l'arbre, mirant els petits balcons baixos, florits. Creu que algun dia haurà de venir a viure en aquesta ciutat.

Es hora d'anar cap a casa, segueix la baixada del Roser, trenca a la dreta i es perd per l'avinguda Catalunya immers amb els records del cor gravat a la paret, -com serà després de 6 anys? - Pensa. Recorda la seva cara redoneta i les dues cuetes al cap, intenta fer-se a la idea de com seria ara i de sobte, es sobresalta. Una imatge li ve al cap, un tatuatge, un suc de pinya...

- No pot ser ella era massa fina per aquestes coses..., somriu i segueix caminant.

A prop de la facultat viuen els seus tiets.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Són les 18.30 la classe fa mitja hora que ha acabat i es dirigeix cap a l'hotel, situat a la Rambla Nova. Passa per davant de la cafeteria de la plaça dels candaus, somriu... -Pensa que li agradaria tornar-se'l a trobar.

Arriba a l'hotel, decideix canviar-se de roba i torna a baixar. Comença a caminar, s'endinsa per un carrer estret que surt de la Rambla Nova i porta fins la Rambla Vella, puja per la baixada de la peixateria fins arribar a la plaça del rei. Allí s'atura i puja unes escales fins que veu el mar, és recolza a la barana i mira com el mar fa de manta al sol, el cobreix parcialment. El mar brilla, i els vaixells semblen ombres, escolta la botzina d'algun que altre tren.

Segueix caminant, arriba a la plaça del Fòrum i decideix prendre algun cosa, just radera del que sembla una part de muralla que deixa oberta una porta. Passa per dins, li encanta i s'asseu a la terrassa, un gossos lligats a unes cadires jugen amb els seus amos, un infant plora dins el cotxet i l'avi fuma amb pipa mentre llegeix les noticies esportives.

La Duna, com no, és demana un suc de pinya, creua les cames i repasa els apunts mentre escolta el remor de la plaça. No triga gaire, en quinze minuts ja s'ha begut el suc i es disposa a seguir una mica més, camina per davant d'una plaça monumental que li sembla de nova construcció, veu una senyal d'aparcament públic però triga un temps en trobar l'entrada. Al costat el que sembla ser un centre cultural, amb immensitat de cartells oferint activitats molt diverses als seus veïns.

Creu que una empresa de gestió cultural seria una gran inversió, al curs els hi han demanat que pensessin en noves inversions, degut la crisi a la que va abocada el país. De sobte, es deixa de cursos i s'allibera, segueix caminant i va a parar a un indret que li encanta, una petita plaça de la que no recorda el nom, busca alguna placa que l'indiqui el nom d'aquell indret, llegeix: Plaça Sant Joan"

Allí algú la va portar fa uns sis anys, no ho pot oblidar. La Duna s'asseu al mateix banc on estones abans havia estat el Jan. Ella no busca, no sap que aquella declaració d'amor persisteix gravada a la paret. A en Jan ja no li va donar temps d'ensenyar-li.

La Duna està casi segura, de què el noi de l'estació, el del tren i el de la cafeteria, és el de la titella de dit. En Jan. Però encara hi ha alguna cosa que no li cuadra, Pensa asseguda en aquell banc.

Creu que el tornarà a veure... i es calma.

-si es ell segur que ha estat aquí. Es diu a si mateixa

-------------------------------------------------------------------------------------------------
Proxim capítol: Amor d'estiu, regressió....