Capítol 4

El tren està aturat a l'andana nº1 de l'estació Lleida-Pirineus, reposa tens, com esperant sortir disparat per arribar al seu destí. En Jan porta la bossa anclada a l'espatlla dreta, davant seu la noia del suc de pinya.

S'obren les portes del tren, entra primer la noia, el Jan va radera, deixa la bossa a l'entrada i torna a mirar el bitllet: vagó 2 seient 14A - al costat de la finestra, fàntàstic - diu en veu alta. Troba el seu lloc i s'asseu dos seients per darrera de la noia.

Al costat de'n Jan es senten veus, un pare i una mare discuteixen sobre on asseuran al seu fill de 5 anys, en Jan s'aixeca i els hi diu que pot seure al seu costat. En Jan treu una titella de dit que sempre porta al damunt, és un granota, li ensenya al vailet i aquest s'asseu de bon grat al costat. Els pares somriuen complaents i seuen just radera del Jan i del seu fill.

- Has intentat mai contar tots els arbres que és veuen quan vas tant de pressa?
- En Carles - que així es diu el vailet - respon que no.
En Jan se l'asseu a la falda i just en aquell instant arrenca el tren. L'infant tot intrigat va contant, com veu que li és impossible, s'enfada tímidament. En Jan esclafa a riure:
- Carles, si no pots contarles totes mira la teva cara reflexada a la finestra - s'ajuda de la granota per ensenyar-li on ha de mirar.
En Carles torna a contar els arbres, aquest cop al veure la seva pròpia cara reflexada al vidre comença a riure sense parar. Li fa gràcia veure's concentrat, amb les celles arrugades i movent els llàvis ràpidament.

La titella li diu a en Carles:
- Quan hi ha alguna cosa que no puguis fer, riu! t'ho pasaràs millor.
- Si senyor Granota.
Mira a en Jan i s'intercanvien un somriure de complicitat i segueixen contant arbres.

Els pares al redera, miren amb ulls tendres, aquell jove sense saber-ho li havia ensenyat una lliçó molt important.

El tren vola, deixant enrera Montblanc...

------------------------------------------------------------------------------------

Arrosega la maleta fins l'andana nº1, mira el rellotge i canvia la cançó de l'mp3: Run de Snow Patrol.

S'obren les portes, el noi de la cafeteria la deixa passar. Reposa la maleta i escolta algú radera seu que diu: Vagó 2 Seient 14 A. - Buf! Estic de sort -pensa ella - jo estic dos seients per davant. Tímidament creua els dits per a que no se li segui ningú al costat. S'asseu.

Mira per la finestra, es posa les ulleres de sol al cap a mode de cinta pel cabell, es veu reflexada.
- Aquell penjoll - pensa ella.

El tren arrenca, treu el folletó del seminari i se'l fulleja.

Tot i dur l'mp3 escolta riure, és un nen que riu sense parar. Ella, curiosa, es gira. I veu al noi de la cafeteria jugant amb un nen d'uns 4 o 5 anys. I de sobte, el cor li dona un bot, com si li haguessin picat amb un martell. Comprova que no hagi estat un sotrac del tren i torna a mirar. I ho veu, allí està. Aquella titella de dit... No pot ser.

Revisa tots i cadascun dels seus records, casualment a l'mp3 Don't Panic de Coldplay. Pensa i pensa i de sobte es para: - no, no pot ser hi han milions de granotes com aquesta.

És calma, torna a mirar el díptic i per primer cop en molt de temps, és gira i observa com el noi i el nen rient conten alguna cosa. S'hi fixa, cabell castany, ondulat, de pell fosca, com l'argila mullada, una camisa negra, amb dos botons oberts pel coll.

De sobte, apunts de la universitat, granotes i un penjoll d'anell recorren la seva ment, s'asseu, es frega els ulls, txoca contra la realitat. El díptic és a terra, l'agafa, al seu mp3: Ash - Polaris. Torna a posar-se les ulleres de sol i mira per la finestra al no res.

El tren vola, deixant montblanc enradera....